3.3. Casos d'estudi
3.3.1. Wii Sports, theremin i Leap Motion
Com llegies a l’inici d’aquest apartat, la tecnologia de reconeixement de gestos ha fet un salt molt gran en els últims anys, introduint una gran quantitat de dispositius. Com hem comentat, moltes d’elles han vingut donades per la indústria dels videojocs i des del disseny lúdic, però altres les podem considerar des del punt de vista del disseny especulatiu.
Des del punt de vista del disseny lúdic, una de les primeres consoles que va permetre el reconeixement de gestos corporals va ser la Nintendo Wii: disposa d’un controlador amb un sensor que detecta els moviments que fan els jugadors i els reprodueix a l’acció del joc, i això permet jugar amb la posició.
Però, amb el que heu vist fins ara, com definiríeu el tipus d’interacció de la Wii? Es tracta d’un tipus d’interacció gestual com el de la Kinect o estaríem parlant d’embodied interaction? Penseu que per interactuar amb la Wii cal utilitzar un controlador i podríem argumentar que s’assembla més a fer servir un ratolí que no pas a fer gestos. Què en penseu?
Podem comparar dos dispositius que permeten el reconeixement gestual i permeten a l’usuari fer servir les mans per funcionar i, tot i així, els separa tot un món.
El theremin (Leon Theremin, 1920) és un dels primers instruments musicals electrònics que permet ser controlat sense que l’usuari hi hagi de tenir cap contacte físic. En aquest cas, no és tant el gest el que crearà un so o un altre, sinó la posició de les mans en relació amb les dues antenes de l’instrument i la proximitat als dos sensors. Una d’elles determina si el so és més agut o més greu i l’altra, el volum. Per mitjà de modificacions molt lleus de la posició de les mans, els músics canviaran les notes i el volum que sortirà de l’altaveu. Però encara que tècnicament no sigui reconeixement de gestos, sinó proximitat, el músic i aquell qui veu el músic sí que hi projecten el gest com una manera de fer música. Per això, es considera, de fet, un instrument.
L’exemple del theremin el podem comparar directament amb el Leap Motion. Aquest, molt més avançat tecnològicament, també permet el reconeixement gestual a través d’un sensor que reconeix el moviment de les mans de l’usuari.
El Leap Motion funciona com funcionaria qualsevol altre sensor, com un ratolí, amb la diferència que l’usuari no ha de tenir cap mena de contacte físic amb ell per fer-lo servir.
És interessant veure com una tecnologia que es va idear el 1920 per crear música es fa servir de manera molt diferent avui en dia. La base de la tecnologia com a tal no ha canviat gaire entre el theremin i el Leap Motion. La del Leap Motion és molt més sofisticada i permet reconeixement de dits i de mans de manera molt més acurada. Una i altra comparteixen la mateixa idea.
Això ens pot fer pensar que no només és qüestió de fer evolucionar la tecnologia que tenim disponible al nostre voltant, sinó que com a dissenyadors hem de pensar de quina manera podem treure-li profit i utilitzar-la per crear interaccions que puguin anar més enllà, presentant experiències intuïtives per multitud de situacions.