3.2. Breu descripció de les tecnologies que permeten reconèixer gestos
3.2.1. Introducció
Fins ara hem parlat de gestualitat per comunicar-nos amb un sistema, sense referir-nos a les seves característiques. Quan parlem de tecnologies que permeten el reconeixement de gestos, ens referim a tots aquells dispositius d’entrada que són capaços de detectar mans, cara o cos sencer. Aquestes tecnologies permeten a l’usuari interactuar amb el sistema a través de canvis en el seu cos.
Podem distingir dispositius que detecten el cos sencer, amb moviment i posició de l’individu, com la Kinect o la Wii, o que només en detectin les mans, com el Leap Motion, o els sensors dels sistemes de realitat virtual i augmentada com l’Oculus Quest o les Hololens. En general, quan parlem d’aquests dispositius en referim a touchless gestures, ja que detecten el gest per mitjà de sensors com càmeres o comandaments que sostenim, i no són pas gestos que impliquin tocar una superfície.
En aquest camp, la indústria dels videojocs ha sabut aprofitar molt bé l’aparició d’aquesta tecnologia i en els últims anys les consoles de les grans distribuïdores han introduït jocs i nous dispositius on l’usuari es comunica de manera gestual amb el joc. Aquesta nova manera d’interactuar ha ajudat a afegir tant la sensació d’immersió com nous modes de joc per als usuaris, obrint fins i tot l’espectre a jugadors no habituals.
Alhora, s’ha avançat molt poc pel que fa a aplicacions productives per a aquesta tecnologia. Us imagineu com seria interactuar amb un document de text o un reproductor de música a través de gestos, de la mateixa manera que fem gestos amb la Kinect?
Però no cal anar gaire lluny per trobar aquesta tecnologia, ni tenir dispositius gaire sofisticats. Avui en dia, podem trobar exemples que fan servir les càmeres web dels nostres portàtils o les dels mòbils per a reconèixer els gestos i inclús moviment a cos sencer.
Si bé no són tan acurats com la Kinect, sí que permeten tenir una idea de com funcionen i són més accessibles per a qualsevol usuari, ja que molts són experiències web.
Sense entrar gaire en detalls tècnics, experiències com el Semi-Conductor del Google Creative Lab (R. Parry, M. Lu, H. Craig i S. Cordingley, 2008), fan servir llibreries machine learning (d’aprenentatge automàtic) que funcionen amb els navegadors. Aquest cas permet als usuaris dirigir una orquestra fictícia fent servir els mateixos gestos que faria un director. El programa fa una estimació d’aquests moviments concrets a través de la càmera web i n’aprèn a mesura que més usuaris hi participen, amb la qual cosa es torna més acurat i precís amb el temps.
En aquest apartat no entrarem en detall a les diferents tecnologies de reconeixement gestual, però estaria bé que hi estigueu familiaritzats per entendre millor els casos que es comentaran més endavant. Us recomanem que per fer-ho, llegiu la fitxa sobre Gesture de l’Interface Toolkit.