5.2. Elements de la interacció en pantalla
5.2.1. Metàfores
La idea de les metàfores, com hem vist a l’inici d’aquest apartat, parteix de la necessitat de millorar unes interfícies basades principalment en la línia d’ordres que feien molt difícil la interacció amb els primers ordinadors d’ús personal. Aquest primer paradigma estava basat en entendre el programari per poder-hi interactuar.
Però aleshores va aparèixer el Xerox Alto i el seu escriptori. Aquest paradigma, que s’ha mantingut durant quasi cinquanta anys, feia possible una interacció molt més directa en la qual es podia intuir el funcionament del dispositiu per mitjà d’una representació gràfica, d’una metàfora d‘un element físic fàcil de comprendre. La idea de base és que, com que l’ordinador havia de crear l’oficina del futur, tenia sentit organitzar-ne la informació amb una metàfora que seguís els típics elements d’una oficina. Per això, precisament, s’anomenen escriptori, carpetes, fitxers, paperera, etc. Aquest paradigma és, sens dubte, el que ha liderat el disseny d’interfície i ha influït en la nostra manera d’interactuar amb un sistema.
Però què són les metàfores? I com les usem en el nostre dia a dia?
Com a humans, el nostre pensament és metafòric, i no només en el terreny dels escriptors i els poetes. Quan parlem en el nostre dia a dia fem servir tot tipus de metàfores, la qual cosa significa que estan molt arrelades al nostre procés de pensament.
En el seu llibre, Metaphors We Live by, George Lakoff i Mark Johnson defineixen i exploren la idea de metàfora des de molts punts de vista. I tot i que el llibre de seguida deriva cap a una vessant més filosòfica i de pensament, la idea principal és molt clara: les metàfores són centrals en el manera com percebem el món i nosaltres mateixos.
Ens ajuden a entendre, estructurar i comunicar la nostra experiència en relació amb coses que serien difícils d’expressar de manera literal. Per exemple, penseu en el procés d’enviar i rebre arxius per internet, fem servir paraules del món físic com baixar i pujar. En aquest cas, prenem un concepte abstracte que seria difícil d’explicar en termes tècnics i li donem un significat físic per ajudar-nos a entendre’l.
En el cas concret del món digital, ens hem basat en les metàfores per ajudar-nos a entendre un nou món i per poder-li donar estructura. L’exemple més clar és la metàfora de l’escriptori que comentàvem al principi: ha perdurat durant més de quaranta anys i encara la fem servir actualment quan parlem de fitxers i carpetes. Però això no necessàriament ha de ser així per sempre.
A la seva xerrada «Post-Digital Interface», a la Jornada UX de la UOC, la Rosa Llop fa una reflexió sobre aquest paradigma i expressa tres grans problemes que ens poden portar a pensar que el futur no passa per l’escriptori.
Per començar, l’ús de metàfores funciona per intuïció. I per tal que la intuïció funcioni, ens hem de valdre d’un coneixement previ. En el cas d’una interfície basada en la metàfora de l’escriptori, cal que l’usuari conegui quines són les pràctiques tradicionals de treballar des d’un escriptori per fer servir la interfície sense dificultats. Però no tothom treballa des d’un escriptori i, per tant, aquesta metàfora pot no ser significativa per a tothom.
Seguidament, Llop parla de la ineficàcia d’aquestes metàfores de ser escalables. La metàfora de l’escriptori es va dissenyar fa quasi cinquanta anys i és molt limitada a l’hora d’expressar processos, especialment avui en dia. Tenim terabytes il·limitats d’informació, espai sense fi al núvol i arxius repartits en una gran varietat de dispositius: per què seguim parlant de carpetes? Segueix tenint sentit utilitzar una representació física per parlar de quelcom que va molt més enllà i és il·limitat?
I, en aquesta línia, i com a tercer gran problema que menciona Llop, estem completament delimitats pel món físic i la nostra experiència digital no avança perquè seguim fent servir representacions metafòriques del món real.
Però aleshores, quina és la direcció que cal seguir?
Com heu pogut veure al llarg d’aquesta assignatura, ens dirigim a un món en què les interfícies ja no passen per metàfores. És obvi que com a éssers humans són inherents en el nostre llenguatge, però no té per què ser-ho quan parlem d’interfícies. Estem fent la transició cap a unes interfícies lingüístiques que ens permeten dur a terme accions amb gran significat i que tenen molt més potencial de creixement que les metàfores. Penseu en els gestos o les ordres de veu de què parlàvem uns quants apartats enrere.
Però, per això, cal introduir noves metodologies que parteixin del disseny especulatiu per reflexionar sobre el que s’ha fet, el que s’està fent i pensar en noves possibilitats. I quan parlàvem d’interfície per veu, o de com crear una aplicació de domòtica sense pantalles, estàvem fent això, justament.
Que existeixin aquests problemes no vol dir que les metàfores no siguin importants. Culturalment ho són, i molt. Però per la manera com es gestionen i com es fan servir actualment, han deixat de ser significatives.