5.1. Interfícies i pantalles
5.1.2. Pantalles des del disseny especulatiu
El disseny especulatiu i crític ha estat present al llarg de tota l’assignatura. Com ja sabem, el disseny especulatiu es una aproximació al disseny que no busca tant solucionar problemes ni la creació de productes funcionals sinó la creació d’artefactes que ens ajudin a plantejar preguntes i a reflexionar al voltant d’una qüestió que sovint és complexa i té impacte social.
Fins ara, tots els exemples que hem vist s’emmarquen en estils d’interacció no tan convencionals com estem acostumats: agents conversacionals, interacció gestual o artefactes interactius. En aquest apartat, centrat en les pantalles, us presentem dos casos que plantegen noves maneres d’enfrontar-se a les interfícies gràfiques en pantalla.
The Best Interface is No Interface
El primer és The Best Interface is No Interface de Golden Krishna. El que va començar com una xerrada en diverses conferències tecnològiques ha esdevingut un llibre, on Krishna reflexiona al voltant del paper que exerceixen les pantalles a la nostra vida. Segons ell, les pantalles han pres el control de la nostra vida: són als dormitoris, a les cuines i als lavabos, i les hem introduït gairebé sense adonar-nos-en ni reflexionar-hi. Hem esdevingut una societat obsessionada amb les pantalles i les companyies tecnològiques hi treballen a favor.
Com diu Krishna: «Our love affair with the digital interface is out of control.»
En el seu llibre desafia i posa en dubte el món que hem construït, però dona pautes per construir un món on, tot i estar envoltats de tecnologia, no hi hagi la necessitat d’usar-la a través d’interfícies en pantalla. Per fer-ho, es basa en tres principis que ens poden portar a una innovació més significativa.
Embrace typical processes instead of screens
Aquest principi resumeix molt bé el que hem comentat en aquest apartat. Durant anys, hem estat dibuixant rectangles per representar pantalles, intentant solucionar qualsevol problema dins d’aquests límits. En comptes de prioritzar el procés i la situació hem prioritzat la solució en si mateixa. Com a dissenyadors, la nostra feina és solucionar problemes, els identifiquem i creem maneres noves i úniques de solucionar-los.
L’exemple que menciona Krishna està una mica fora de context, avui en dia, però serveix per exemplificar molt bé aquest principi.
Fa uns anys, algunes marques de cotxes van començar a crear aplicacions mòbils per permetre als seus usuaris obrir el cotxe sense necessitat de claus. El problema és evident: volem trobar una manera d’obrir un cotxe quan no en tenim les claus. Però a la pràctica això implica uns quants passos:
- El conductor s’apropa al cotxe.
- Treu el mòbil.
- Engega el mòbil.
- Desbloqueja el mòbil.
- Busca l’aplicació pertinent entre un mar d’aplicacions.
- Obre l’aplicació.
- Espera fins que l’aplicació s’obre.
- Mira l’aplicació per recordar com funcionava.
- Recorda quina opció de menú ha de prémer per desbloquejar les portes i la prem.
- Prem el botó per desbloquejar les portes.
- El cotxe desbloqueja les portes.
- El conductor obre les portes del cotxe.
Avui en dia aquest procés ha quedat obsolet, però és perfecte per exemplificar com el fet d’afegir una interfície gràfica per mitjà d’una aplicació no vol dir millorar-ne l’experiència. En aquest cas, es prioritzava la pantalla en comptes de prioritzar el procés en si.
I per sort, les marques de cotxes se’n van adonar, i aquest procés s’ha simplificat amb claus que permeten desbloquejar les portes del cotxe sense ni tan sols treure-les de la butxaca:
- El conductor s’apropa al cotxe.
- El cotxe desbloqueja les portes.
- El conductor obre les portes del cotxe.
Aquests passos donen més prioritat al procés que a les pantalles.
Leverage computers instead of serving them
Durant anys, hem creat interfícies d’usuari per adaptar-nos a les necessitats d’un ordinador, amb mètodes d’interacció contraintuïtius adaptats a les necessitats del sistema. Ens obliguem a recordar comandaments, passos per dur a terme una tasca i accions que ens aparten constantment de les coses que realment hem de fer.
Penseu, per exemple, què passa quan oblideu una contrasenya. Us veieu forçats a sol·licitar un restabliment de la contrasenya, per a la qual cosa t’han d’enviar un correu electrònic a una adreça que potser no recordes, t’has d’inventar una nova contrasenya amb una majúscula, dos números i un signe de puntuació. I quan ja has restablert la contrasenya, t’oblides del que estaves intentant fer d’entrada.
Krishna argumenta que si adoptem una aproximació al disseny «sense interfícies d’usuari», aquest se centrarà en les necessitats de les persones. I, per tant, els ordinadors serviran a les persones, i no a l’inrevés.
Quan deixem de banda el pensament basat en pantalla, ens oblidem dels rectangles com a representacions gràfiques d’un mòbil i dissenyem purament per a les necessitats d’un usuari, no dissenyarem «bones pantalles», dissenyarem bones experiències.
Adapt to individuals
Com a dissenyadors us haureu trobat moltes vegades amb el repte de dissenyar una interfície que funcioni de la mateixa manera per a una gran varietat de persones: des del nadiu digital que té un gran coneixement de la tecnologia, com la persona que potser no ha fet servir mai un ordinador. I és molt complicat. Dissenyar interfícies que funcionin per a tothom és gairebé impossible.
Cada usuari és únic i, amb una extensa recerca, podem arribar a interfícies que funcionin per a una gran majoria.
Krishna reflexiona sobre com, eliminant la interfície d’usuari, el sistema se centra en l’usuari i pot créixer i adaptar-se de manera orgànica a les seves necessitats. Sense una interfície, és més fàcil ser rellevants al llarg del temps.
Un exemple molt bo és Nest, el termòstat de Google. I el que és més important, la seva manca d’interfície. Podríem entrar en qüestions de privacitat, però Nest s’adapta als usuaris, els estudia. Fa un seguiment de quan es desperten, quines temperatures prefereixen al llarg del dia i s’adapta per oferir la millor experiència per als usuaris. Tot i tenir una aplicació, els usuaris no se senten forçats a utilitzar-la, ja que el sistema treballa per eliminat la necessitat de la seva pròpia interfície.
Interface Manifesto
El segon cas és el de l’Interface Manifesto, la resposta literal a les preguntes que de manera col·lectiva sorgeixen al voltant de la idea d’interfície. Com ens determinen les interfícies? Què poden explicar sobre l’ésser humà? Com pot l’art explorar, explotar i exposar aquests problemes?
Aquest és el resultat d’una investigació multidisciplinària i col·lectiva i liderada per Hangar, el Production and Research Center of Visual Arts in Barcelona, amb la col·laboració de la UOC, i que sorgeix a partir de voler crear un marc conceptual de reflexió al voltant de la idea d’interfície. La idea darrera del manifest és plantejar-se preguntes com ara: com podem repensar els seus patrons de disseny i ús, estimulant la creació d’interfícies més obertes i col·laboratives? Podem dissenyar una ètica de la interfície? Podem fer visible l’invisible?
Un manifest, en termes generals, és una declaració pública d’intencions o punts de vista. En aquest cas, l’Interface Manifesto, s’aproxima a la idea d’interfícies des d’un punt de vista crític però basant-se en la idea que, quan en parlem, ens referim a un concepte molt ampli que va més enllà dels límits entre físic i virtual. Tot i així, sempre es refereixen a la interfície gràfica d’usuari en el context digital.
Per entendre millor a què ens referim, us recomanem que llegiu el text, tenint presents els conceptes principals dels apartats 1 i 2: interactivitat, interacció, agència i, òbviament, tot el que heu aprés al llarg del màster sobre què és una interfície. Algunes de les idees principals al·ludeixen al fet que les interfícies han estat dissenyades per facilitar la relació entre sistemes, idea que ens converteix a nosaltres, els usuaris, en sistemes per comunicar-s’hi.
Com vèiem en l’apartat 1, la interfície no deixa de ser la punta de l’iceberg d’un sistema d’agents interdependents, components que es poden intercanviar i dels quals l’usuari no té per què adonar-se. La idea de la caixa negra és universal, ja que l’usuari farà servir la interfície per dur a terme les accions d’entrada i per rebre les respostes que el sistema produeix, sense interessar-li el funcionament intern. Entendre què és el que fa, sense donar importància a com ho fa.
L’Interface Manifesto s’endinsa en qüestions de caire ideològic, però presenta dues idees que desenvoluparem més endavant: «Es pot fer visible, l’invisible?» i «Les metàfores generen il·lusions».
A banda de les intencions que tingui, aquest manifest presenta una sèrie d’idees que ens poden a ajudar a canviar el nostre punt de vista respecte a les interfícies i, per tant, a obrir un espai de debat i reflexió al voltant de la nostra relació amb les pantalles.