3.3. Casos d'estudi
3.3.3. Reconeixement d’expressions i gestos facials
Fins ara només hem parlat de gestos per referir-nos a accions que fem amb tot el cos o amb les mans. Però en els últims anys estem veient un gran nombre de tecnologies que poden detectar el moviment facial de manera molt acurada i no només això, sinó a reconèixer expressions i relacionar-les amb els estats d’ànim.
Empreses com Apple, amb el reconeixement de cares per desbloquejar dispositius, o Google, són dos exemples que mostren que les barreres del paradigmes d’interacció es comencen a difuminar.
Justament Google ha desenvolupat un sensor anomenat Soli, que reconeix moviment en diferents nivells, des de tocar amb el dit fins al moviment del cos. A més, un dels objectius d’aquesta tecnologia és entendre els matisos dels moviments humans, com aspectes de comunicació no verbal, per poder utilitzar el nostre cos de manera natural com a input d’entrada.
En aquest cas podem fer una menció breu al cas de Facebook, que utilitza la realitat augmentada i el reconeixement facial per crear experiències molt curtes i de caire lúdic i social, amb l’únic objectiu que es comparteixin. Es podria parlar de quins són els objectius a llarg termini i de tot el que envolta la privacitat. A través del seu programari de creació, permet reconèixer la posició de les faccions de l’usuari, com ara l’extrem dret de la cella esquerra o la punta del nas i ho fa servir per detectar expressions facials, com ara somriure o picar l’ullet.
No només Facebook ha entrat al joc del reconeixement d’expressions facials, sinó que moltes empreses treballen en tecnologies que en milloren la tècnica.
Però la pregunta que ens hauríem de fer és: quin ús es pot donar a aquesta tecnologia sense passar per les xarxes socials o per qüestions que posin en perill la privacitat personal? Quin sentit té l’ús d’expressions i gestos facials dins del disseny especulatiu?
Un exemple el trobem al MIT Media Lab, on hi ha un sensor mitjançant reconeixement facial escaneja les cares del empleats del laboratori per indicar el seu grau de felicitat, i calcular-ne la mitjana. Aquest tipus d’aplicacions d’aquesta tecnologia fuig d’allò social i lúdic per donar una utilitat més enfocada a l’estudi de les emocions humanes. Tot i que aquest cas no impliqui la comunicació amb un sistema, ja que l’usuari tan sols ha de passar per davant del sensor, sí que ens permet veure on pot arribar. Per exemple, si es detecta que avui no estàs de bon humor, el teu ordinador personal podria no saturar-te amb notificacions o fer-te esperar uns minuts abans d’obrir una llarga llista de correus electrònics.